Noms que mouen, noms que paralitzen

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La meva filla Marina té un any i mig i està aprenent les seves primeres paraules. Un dels seus jocs favorits és esbrinar els noms de tot el que veu en els seus contes. Generalment es deté en un parell de pàgines uns minuts i m’assenyala, un a un, els dibuixos que més li criden l’atenció. Llavors jo li dic el nom que tenen aquests objectes representats i ella repeteix la roda una vegada i una altra, assenyalant mentre escolta atenta les paraules, absorbint gradualment un llenguatge que en el moment menys pensat acabarà sortint de la seva boca per a joia i consegüent baveig dels seus pares, això és, servidor i la seva parella Anna.

Posar nom al món que ens envolta, passar-lo pel tamís del llenguatge, és donar-li un sentit que podem compartir. Quan som nens, aquest anomenar és especialment passional (en certa manera, descobrim el món al ritme de les paraules). Entre els adults, només algunes persones conserven aquesta passió infantil pel llenguatge. Suposo que filòlegs i escriptors s’hi compten, com també els que ens dediquem a crear noms de marques. En el nostre dia a dia posem nom a les marques per ajudar-les a construir una identitat forta, memorable, atractiva i congruent amb el món de valors i el públic objectiu a què desitgen estar associades. Construïm píndoles de llenguatge que busquen moure a l’acció al consumidor en un cert sentit.

No obstant això, resulta curiós pensar en aquesta “substantivació transformadora” de l’anomenador quan, en altres àmbits de la vida, donar nom a la realitat pot provocar l’efecte contrari: en comptes de moure’ns a l’acció, pot servir-nos per “fixar” situacions que són susceptibles de ser canviades (i que moltes vegades ens convindria canviar).

Disciplines com la PNL (programació neurolingüística) o el coaching ens mostren com, molt sovint en el nostre parlar quotidià fem servir noms en lloc de verbs per a descriure fases de vida en les quals estem immersos, despullant-les de la seva naturalesa dinàmica i transformant-les de forma inconscient en alguna cosa estàtica i aparentment immutable.

No és el mateix, per exemple, dir que “tinc una gran frustració” que dir “em sento frustrat cada vegada que un client rebutja una de les meves propostes”; o manifestar que “la meva feina és de gran responsabilitat” que dir “en aquest moment sóc el responsable que tres projectes arribin a bon terme”.

En tots dos casos, la primera de les opcions és una abstracció genèrica absoluta en què usem noms (frustració i responsabilitat), per a fixar una realitat sense donar-li cap opció de canvi. Les segones expressions, formulades des del verb, són dinàmiques, concretes i, per tant, ens aporten pistes sobre els motius específics que fan que ens sentim d’una manera determinada.

Tècniques com el metamodel del llenguatge, la PNL o el coaching expliquen aquests paranys lingüístics en què caiem, aclareixen significats, identifiquen limitacions i obren opcions al canvi. El quid és transformar el succés en procés per posar-lo de nou en marxa i donar-li una sortida.

La neurofilosofia i la neurociència han demostrat que el llenguatge no només serveix per a donar sentit al món sinó que també és una eina generadora i transformadora de realitat. Els anomenadors som conscients d’això. Posant noms construïm “píndoles lingüístiques de canvi” per a la vida dels consumidors i les marques. Estimem i creiem en els noms, però en analitzar la nostra manera d’expressar-nos quotidianament podem, per què no, redescobrir la potència generadora del verb.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *