La maduresa de les paraules

Hi ha paraules que semblen sorgir del no-res per acompanyar-nos en el fragor de la rabiosa actualitat, denominadors de futur incert i sense més passat que allò a què semblen fer referència. I que enganyen.

No fa gaire vaig descobrir el terme “infobesitat” en un article sobre el paper del periodisme en l’era d’Internet. La paraula fa referència a la sobrecàrrega informativa del nostre temps. Vaig pensar que era un neologisme, una variació de la paraula “infoxicació”, que serveix per parlar més o menys del mateix i que ens pensem que també va néixer abans d’ahir, arrel de l’auge d’Internet i les xarxes socials. Per això em va sorprendre molt assabentar-me poc després que “infobesitat” és un terme que va ser encunyat el 1970 per l’escriptor Alvin Toffler en la novel·la “Future Shock”. I també que la trendy “infoxicació” és una paraula amb més història de la que aparenta: va ser emprada per primera vegada per l’especialista en informació Alfons Cornella el 1996, nou anys abans que comencés a difondre’s.

Curiosa trajectòria la de la “infobesitat”. Tota una supervivent que amb més de quaranta anys de vida sembla per a molts designar quelcom nou i que se sol ficar en el sac dels “imitadors de la infoxicació”, una paraula de fet més jove. Un mot que sembla haver estat amagat en un racó, esperant pacientment la seva oportunitat, mentre que altres termes, que semblaven destinats a perviure per la seva relació amb tecnologies que arribaven per quedar-se, s’extingien pel camí. Què ha sigut de la cèlebre “autopista de la informació”?

Per què uns neologismes perviuen i altres no? Segons explica el professor del departament de Psicologia de Harvard i especialista en llenguatge i cognició, Steven Pinker , en el seu llibre “El món de les paraules”, no hi ha cap llei escrita respecte d’això tot i que hi ha un parell de fets clars:

Cercar la raó del triomf d’un terme nou pensant en clau de l’etimologia tradicional no és sempre útil. Per exemple, la paraula “spam” no respon a “short, pointless and annoying messages” com per a alguns semblava evident, sinó que en el context anglosaxó la paraula és una abreviació de “spiced ham”, un tipus d’embotit bastant comú. Com va arribar a convertir-se en el que és avui dia? Primer, a través de la metáfora, igual que l’embotit, els missatges de correu electrònic són barats, abundants i trivials; i segon, gràcies a aquest esquetx de Monty Python:

http://www.youtube.com/watch?v=L8RDdmkfEqQ

Per estrany que sembli, la pensada de Monty Python va inspirar els pirates informàtics de finals dels 80, que adoptaren el terme “spam” com a verb per referir-se a la pràctica de bombardejar fòrums d’internautes amb missatges idèntics. Com en 10 anys una paraula nascuda d’una manera tan curiosa ha aconseguit sortir del gueto hacker i estendre’s a tota la població és encara avui un misteri.

Omplir un buit lèxic no assegura l’èxit. La llengua anglesa ofereix multitud d’exemples curiosos de termes que han volgut denominar noves realitats i que no han sobreviscut, com per exemple  “teledildonics” (teleconsoladors o joguines sexuals controlades per ordinador), “dooced“ (participi del verb “to dooce”, que significa ser acomiadat de la feina per haver penjat alguna cosa en un blog, aquesta paraula va ser creada per una dissenyadora que va perdre la feina per col·locar un anunci en el seu blog www.dooce.com), “deshopping” (comprar alguna cosa amb la intenció d’usar-la només una vegada i tornar-la després per recuperar els diners) o, seguint en el supermercat, “purpitation” (agafar un producte del lineal, decidir que no volem comprar-lo i deixar-lo en una altra secció). Tampoc els professionals del naming poden assegurar sempre l’èxit d’un neologisme. L’any 2000 l’artista conceptual Miltos Manetas encarregà a Lexicon Branding (agència creadora de marques como Pentium o Celeron) la recerca d’un terme que designés específicament l’estètica d’alta tecnologia i els gèneres artístics de base tecnològica com el videoart o l’animació digital. Del llistat proposat per Lexicon, Manetas va escollir “neen”, que en grec significa “ara”. Més d’una dècada després, el terme només ha aconseguit perviure com a denominació d’un cert moviment artístic contra el copyright; de fet, si es cerca a Internet, els resultats de la primera pàgina remeten a “neen” referit com un arbre amb propietats medicinals.

Per què fracassen molts neologismes? Segons Steven Pinker, perquè termes com “egosurfing” o “greenwashing” sorgeixen per denominar modes socials incloent-hi una valoració implícita o, el que és el mateix, en realitat no neixen per denominar sinó per “comentar algún fet que està passant”, i que molt sovint no afecta tota la societat ni perdura prou en el temps. No obstant això, tant “egosurfing” com “greenwashing” són termes que porten més de vint anys entre nosaltres.

Llavors, són neologismes? No ho són? Quant temps ha de passar perquè una paraula aconsegueixi la maduresa? Quan neix en realitat un mot? Era la “infobesitat” un neologisme el 1970 quan algú la va emprar per primera vegada, o en realitat ho és ara, quan ja és quadragenària però comença a ser difosa pels mitjans i usada per la comunitat? (Esperem les vostres aportacions!)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *