El naming, que se’n vagi al diable!

5248819700_69e4ae3bb5_o

Explica una llegenda belga del segle XIII que Gambrinus, un jove vidrier amb el cor trencat per una tal Flandrine, estava a punt de llevar-se la vida quan el diable se li va aparèixer per proposar-li un pacte. Si Gambrinus li cedia l’ànima, ell li atorgaria un do irresistible per aconseguir l’amor de la seva estimada. A més, com a garantia, el diable va oferir al jove un segon tracte: si l’afer sortia malament, li revelaria la fórmula d’una poció que li faria oblidar el desengany per sempre. Aquest segon acord va ser una profecia autocomplida: encara que el diable va convertir Gambrinus en un músic i ballarí fantàstic, la Flandrine ni era melòmana ni solia fixar-se en els tipus que anaven movent l’esquelet. Va passar olímpicament de Gambrinus, i el príncep de les tenebres, amb la cua entre les cames, va haver de complir la seva segona promesa. Així va ser com va instruir el jove en l’art de fabricar una beguda escumosa feta a base d’ordi, llevat i llúpol. I Gambrinus, que estava pitof d’aquell beuratge fascinant que ja no va poder deixar de produir, va oblidar per sempre la inexpugnable Flandrine i es va convertir en pioner i rei de la cervesa.

Gambrinus, el nom de qui va vendre l’ànima al diable a canvi d’unes canyes, ha acabat associat per sempre a l’univers cerveser: a la fi del segle XIX Barcelona comptava amb un parell de cerveseries que es deien així i que funcionaven com a punt de trobada de la colònia alemanya a la ciutat. Avui, a més de ser una de les marques de cerveses pilsen txeques més conegudes, Gambrinus és el nom de la xarxa de franquícies de Cruzcampo que, des de 1926, compta amb la imatge del personatge llegendari com a símbol de marca.

Que el relat associat a la icona de la cervesa tingui al diable entre els seus protagonistes potser no és casual. Es tracta d’un arquetip amb una forta càrrega simbòlica que forma part del nostre inconscient col·lectiu. Parlem ni més ni menys que de l’infern, espai de transgressió per excel·lència reservat a qui decideix caminar pel costat salvatge i no seguir les regles. I la cervesa, com altres begudes alcohòliques, és en algunes ocasions un producte associat als moments de relax en què ens donem permís per treure a la llum la nostra part oculta.

En el naming cerveser trobem referències múltiples al costat fosc: Ale Satan, Llucifer, Satan Gold, Belzebuth, Inferno Ale, Diabolici, Satan Klaus, Dark Lord, La Démon, Diabólica o Naked Satan en són només alguns exemples. Es tracta d’apel·latius que solen barrejar l’experiència amb l’evocació i que, a la vegada que ens remeten a mons de força i intensitat (de color o de sabor), al·ludeixen la nostra part més canalla, la que ens repta a provar alguna cosa forta, fora d’allò més convencional.

En altres productes alcohòlics el binomi evocació-experiència funciona de la mateixa manera. Així, trobem vins com Behemoth, Démon de Parazols, Possession, Spanish Demon i Casillero del Diablo, o tequiles com Diablo o Sauza Inferno. En els darrers anys, un altre tipus de begudes, les energètiques, han canibalitzat l’imaginari de les alcohòliques i s’han posicionat com a alternativa en el mateix context de consum: begudes com Demon, Blue demon, Red Devil o 666 pretenen fer-te sentir igual de dolentot sense necessitat de consumir alcohol.

En tot cas, crida l’atenció que els anomenadors no explorin noves vies tenint en compte que la llista d’opcions és interminable. Deixant de banda els genèrics dimoni o diable, o dels més comuns Satan, Llucifer o Belzebú, al maligne també se l’ha conegut com Belial, Samael, Jaldabaoth, Behemoth, Azazel, Asmodeu, Metatron, Luzbel, Abaddon, Mefistòfil, Damian, Leviatan, Faust, Acatriel, Seth, Kalifax, Gaziel, Pere Porter o Barrabàs. I cal afegir-hi tot el repertori de dimoniets secundaris, perifèrics o regionals de la mitologia universal: Aamon, Abaddon, Abalam, Abdiel, Abducius, Abduxuel, Abrahel, Abraxas, Agagliareth, Agares, Agation, Ascaroth o Astaroth, Azael, Azrael, Balaam, Bel, Baalcefon, Baphomet, Belphegor, Bentameleon, Caco, Cèrber, Carnivean, Caront, Dahaka, Dantalian, Èac, Emma-O, Erlik, Estígia, Gadrel, Gamaliel, Golab, Hades, Herodies, Iblis, Íncube.

En un camp amb tantes designacions, les marques prefereixen apostar pels noms de sempre. Potser consideren que no els calen apel·latius distintius per posicionar la seva cervesa. Que el lloc comú ens fa gràcia com el primer dia perquè apel·la a allò prohibit i a mites fundacionals gravats en el nostre ADN. Que en última instància, paraules com Satan o Llucifer són tan evocadores que pràcticament es converteixen en noms funcionals per a un producte. O que sempre ens farà gràcia que ens reptin a ser una mica diables, i això és tot.

O potser és que els creatius de noms, de tant en tant, també senten un desig irrefrenable de transgredir i llavors, després d’apagar els llums de l’oficina abans d’hora, baixen les escales corrents al bar de la cantonada pensant en unes canyes i cridant Que se’n vagi al diable, el naming!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *