Arxiu de l'autor:Manel Alcalde

Sobre Manel Alcalde

Copy, redactor de contenidos y guionista freelance. Creativo de nombres de marca. Escribo sobre las intersecciones entre narrativa, comunicación y psicología en mi blog personal www.manelalcalde.com / Copy, redactor de continguts i guionista freelance. Creatiu de noms de marca. Escric sobre les interseccions entre narrativa, comunicació i psicologia en el meu blog personal www.manelalcalde.com.

5 tendències del naming per a partits polítics

La política és una gran superfície de les idees amb oferta per a (gairebé) tothom. I els partits són, bàsicament, marques que venen bons propòsits a canvi d’un vot de confiança.

N’hi ha de tota la vida, amb clientela afermada. N’hi ha de joves, puixants i arriscades. I quan n’analitzem els noms veiem que (com passa en el món de les marques en general) la modernitat implica en molts casos un salt d’allò que és autoreferencial i purament descriptiu a allò que és inclusiu i inspirador.

Amb les eleccions generals molt a la vora ens hem volgut fixar en els noms de les principals formacions que hi concorren, per a identificar tendències i veure si, de passada, se’ns acut a qui votar. Doncs, som-hi: mans a l’urna. Continuar llegint

10 noms de marca d’origen curiós (i 10 lliçons que en podem treure) – 2ª part

Per sort, i per molt que ens obstinem els professionals del sector, això de la creativitat segueix sense tenir manual d’instruccions. I tècniques d’allò més casual com reciclar idees pròpies i d’uns altres, tenir descaradura i jugar al xampurreig idiomàtic poden ser qualitats excel·lents si et dediques a això d’anomenar marques. Per a mostra, compartim amb vosaltres 5 nous casos de naming d’origen (aparentment) poc expert i d’èxit (totalment) inqüestionable. Continuar llegint

10 noms de marca d’origen curiós (i 10 lliçons que en podem treure) – 1ª part

No sé si està bé que ho diguem nosaltres, però cal reconèixer-ho: alguns casos d’èxit demostren que, de vegades, l’espontaneïtat, la intuïció o l’atzar tenen més pes que l’experiència en la creació d’un nom de marca poderós.

Llavors, a fer punyetes les agències? Ni parlar-ne! Ningú millor que nosaltres, escarrassos d’aquest noble ofici, per inspirar-nos en els ‘intrusos del naming’. En comptes de negar el seu talent, preferim aprendre dels seus peculiars mètodes creatius per així aconsellar encara millor els nostres clients.

Com a mostra, hem analitzat 10 casos d’èxit del naming aparentment més ximple. I aquestes són les conclusions que n’hem tret: Continuar llegint

Naming funcional: quan el gris pot ser sexy

14017488717_8a47ed5ce6_b

Tothom vol trobar un nom sexy per al seu negoci. Concentrar en un terme tot el potencial seductor del llenguatge i diferenciar-se amb un apel·latiu únic, preferentment inventat, evocatiu o experiencial. Qualsevol cosa, però que s’allunyi al màxim del nom descriptiu, el més gris dels noms grisos, que no ens posa gens.

Per això ens contracten als creatius. A nosaltres, generalment, tampoc ens fa peça el descriptiu.

Segons el manual que ofereix a la seva pàgina web l’agència de naming Igor:

“Els noms funcionals-descriptius d’empresa tenen el problema que només tenen la funció d’explicar al món el negoci en què estàs. És una opció innecessària i contraproduent”.

 No només això sinó que:

“La noció de descriure el negoci en el nom assumeix que els noms de les companyies existeixen sense suport contextual, la qual cosa és impossible. Els noms de les empreses apareixen en webs, aparadors, premsa, targetes de visita, anuncis i, en la seva forma més nua, en converses. No hi ha manera que els noms de companyies apareguin sense suport contextual/ explicatiu, la qual cosa significa que són lliures de realitzar tasques molt més productives”.

Vaja, que optar per la via descriptiva és malgastar tot el potencial del naming.

Continuar llegint

Noms que mouen, noms que paralitzen

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La meva filla Marina té un any i mig i està aprenent les seves primeres paraules. Un dels seus jocs favorits és esbrinar els noms de tot el que veu en els seus contes. Generalment es deté en un parell de pàgines uns minuts i m’assenyala, un a un, els dibuixos que més li criden l’atenció. Llavors jo li dic el nom que tenen aquests objectes representats i ella repeteix la roda una vegada i una altra, assenyalant mentre escolta atenta les paraules, absorbint gradualment un llenguatge que en el moment menys pensat acabarà sortint de la seva boca per a joia i consegüent baveig dels seus pares, això és, servidor i la seva parella Anna.

Posar nom al món que ens envolta, passar-lo pel tamís del llenguatge, és donar-li un sentit que podem compartir. Quan som nens, aquest anomenar és especialment passional (en certa manera, descobrim el món al ritme de les paraules). Entre els adults, només algunes persones conserven aquesta passió infantil pel llenguatge. Suposo que filòlegs i escriptors s’hi compten, com també els que ens dediquem a crear noms de marques. En el nostre dia a dia posem nom a les marques per ajudar-les a construir una identitat forta, memorable, atractiva i congruent amb el món de valors i el públic objectiu a què desitgen estar associades. Construïm píndoles de llenguatge que busquen moure a l’acció al consumidor en un cert sentit.

Continuar llegint

El naming, que se’n vagi al diable!

5248819700_69e4ae3bb5_o

Explica una llegenda belga del segle XIII que Gambrinus, un jove vidrier amb el cor trencat per una tal Flandrine, estava a punt de llevar-se la vida quan el diable se li va aparèixer per proposar-li un pacte. Si Gambrinus li cedia l’ànima, ell li atorgaria un do irresistible per aconseguir l’amor de la seva estimada. A més, com a garantia, el diable va oferir al jove un segon tracte: si l’afer sortia malament, li revelaria la fórmula d’una poció que li faria oblidar el desengany per sempre. Aquest segon acord va ser una profecia autocomplida: encara que el diable va convertir Gambrinus en un músic i ballarí fantàstic, la Flandrine ni era melòmana ni solia fixar-se en els tipus que anaven movent l’esquelet. Va passar olímpicament de Gambrinus, i el príncep de les tenebres, amb la cua entre les cames, va haver de complir la seva segona promesa. Així va ser com va instruir el jove en l’art de fabricar una beguda escumosa feta a base d’ordi, llevat i llúpol. I Gambrinus, que estava pitof d’aquell beuratge fascinant que ja no va poder deixar de produir, va oblidar per sempre la inexpugnable Flandrine i es va convertir en pioner i rei de la cervesa.

Gambrinus, el nom de qui va vendre l’ànima al diable a canvi d’unes canyes, ha acabat associat per sempre a l’univers cerveser: a la fi del segle XIX Barcelona comptava amb un parell de cerveseries que es deien així i que funcionaven com a punt de trobada de la colònia alemanya a la ciutat. Avui, a més de ser una de les marques de cerveses pilsen txeques més conegudes, Gambrinus és el nom de la xarxa de franquícies de Cruzcampo que, des de 1926, compta amb la imatge del personatge llegendari com a símbol de marca.

Que el relat associat a la icona de la cervesa tingui al diable entre els seus protagonistes potser no és casual. Es tracta d’un arquetip amb una forta càrrega simbòlica que forma part del nostre inconscient col·lectiu. Parlem ni més ni menys que de l’infern, espai de transgressió per excel·lència reservat a qui decideix caminar pel costat salvatge i no seguir les regles. I la cervesa, com altres begudes alcohòliques, és en algunes ocasions un producte associat als moments de relax en què ens donem permís per treure a la llum la nostra part oculta. Continuar llegint