Arxiu de l'autor:Manel Alcalde

Sobre Manel Alcalde

Copy y comunicador freelance. Creativo de nombres de marca. Aprendedor compulsivo y bloguero en Nionnioff. / Redactor i comunicador freelance. Creatiu de noms de marca. Aprenent compulsiu i bloguer a Nionnioff.

Naming funcional: quan el gris pot ser sexy

14017488717_8a47ed5ce6_b

Tothom vol trobar un nom sexy per al seu negoci. Concentrar en un terme tot el potencial seductor del llenguatge i diferenciar-se amb un apel·latiu únic, preferentment inventat, evocatiu o experiencial. Qualsevol cosa, però que s’allunyi al màxim del nom descriptiu, el més gris dels noms grisos, que no ens posa gens.

Per això ens contracten als creatius. A nosaltres, generalment, tampoc ens fa peça el descriptiu.

Segons el manual que ofereix a la seva pàgina web l’agència de naming Igor:

“Els noms funcionals-descriptius d’empresa tenen el problema que només tenen la funció d’explicar al món el negoci en què estàs. És una opció innecessària i contraproduent”.

 No només això sinó que:

“La noció de descriure el negoci en el nom assumeix que els noms de les companyies existeixen sense suport contextual, la qual cosa és impossible. Els noms de les empreses apareixen en webs, aparadors, premsa, targetes de visita, anuncis i, en la seva forma més nua, en converses. No hi ha manera que els noms de companyies apareguin sense suport contextual/ explicatiu, la qual cosa significa que són lliures de realitzar tasques molt més productives”.

Vaja, que optar per la via descriptiva és malgastar tot el potencial del naming.

Continuar llegint

Noms que mouen, noms que paralitzen

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La meva filla Marina té un any i mig i està aprenent les seves primeres paraules. Un dels seus jocs favorits és esbrinar els noms de tot el que veu en els seus contes. Generalment es deté en un parell de pàgines uns minuts i m’assenyala, un a un, els dibuixos que més li criden l’atenció. Llavors jo li dic el nom que tenen aquests objectes representats i ella repeteix la roda una vegada i una altra, assenyalant mentre escolta atenta les paraules, absorbint gradualment un llenguatge que en el moment menys pensat acabarà sortint de la seva boca per a joia i consegüent baveig dels seus pares, això és, servidor i la seva parella Anna.

Posar nom al món que ens envolta, passar-lo pel tamís del llenguatge, és donar-li un sentit que podem compartir. Quan som nens, aquest anomenar és especialment passional (en certa manera, descobrim el món al ritme de les paraules). Entre els adults, només algunes persones conserven aquesta passió infantil pel llenguatge. Suposo que filòlegs i escriptors s’hi compten, com també els que ens dediquem a crear noms de marques. En el nostre dia a dia posem nom a les marques per ajudar-les a construir una identitat forta, memorable, atractiva i congruent amb el món de valors i el públic objectiu a què desitgen estar associades. Construïm píndoles de llenguatge que busquen moure a l’acció al consumidor en un cert sentit.

Continuar llegint

El naming, que se’n vagi al diable!

5248819700_69e4ae3bb5_o

Explica una llegenda belga del segle XIII que Gambrinus, un jove vidrier amb el cor trencat per una tal Flandrine, estava a punt de llevar-se la vida quan el diable se li va aparèixer per proposar-li un pacte. Si Gambrinus li cedia l’ànima, ell li atorgaria un do irresistible per aconseguir l’amor de la seva estimada. A més, com a garantia, el diable va oferir al jove un segon tracte: si l’afer sortia malament, li revelaria la fórmula d’una poció que li faria oblidar el desengany per sempre. Aquest segon acord va ser una profecia autocomplida: encara que el diable va convertir Gambrinus en un músic i ballarí fantàstic, la Flandrine ni era melòmana ni solia fixar-se en els tipus que anaven movent l’esquelet. Va passar olímpicament de Gambrinus, i el príncep de les tenebres, amb la cua entre les cames, va haver de complir la seva segona promesa. Així va ser com va instruir el jove en l’art de fabricar una beguda escumosa feta a base d’ordi, llevat i llúpol. I Gambrinus, que estava pitof d’aquell beuratge fascinant que ja no va poder deixar de produir, va oblidar per sempre la inexpugnable Flandrine i es va convertir en pioner i rei de la cervesa.

Gambrinus, el nom de qui va vendre l’ànima al diable a canvi d’unes canyes, ha acabat associat per sempre a l’univers cerveser: a la fi del segle XIX Barcelona comptava amb un parell de cerveseries que es deien així i que funcionaven com a punt de trobada de la colònia alemanya a la ciutat. Avui, a més de ser una de les marques de cerveses pilsen txeques més conegudes, Gambrinus és el nom de la xarxa de franquícies de Cruzcampo que, des de 1926, compta amb la imatge del personatge llegendari com a símbol de marca.

Que el relat associat a la icona de la cervesa tingui al diable entre els seus protagonistes potser no és casual. Es tracta d’un arquetip amb una forta càrrega simbòlica que forma part del nostre inconscient col·lectiu. Parlem ni més ni menys que de l’infern, espai de transgressió per excel·lència reservat a qui decideix caminar pel costat salvatge i no seguir les regles. I la cervesa, com altres begudes alcohòliques, és en algunes ocasions un producte associat als moments de relax en què ens donem permís per treure a la llum la nostra part oculta. Continuar llegint

Crear, copiar

large_6344354636

Diu Daniel Goleman en el llibre L’esperit creatiu que “si procures trobar l’esperit creatiu en algun lloc exterior a tu, estàs buscant en el lloc equivocat”. En el món del naming, i en concret en l’àmbit de les startups tecnològiques, s’ha viscut en els últims anys una espècie de fenomen de creativitat gregària que ha fet aparèixer arreu companyies que inclouen en els seus noms els sufixos “-ly” i “-ify”.

Aquesta estratègia de “màrqueting copiador” encara que sembla contravenir el consell de Goleman i en certa manera també el sentit comú, és habitual. Algunes marques debutants, en comptes de fer un examen intern a la recerca d’allò que pot fer-les úniques, prefereixen buscar la seva identitat en l’exterior i posicionar-se just al costat de la seva competència mitjançant noms clònics que com a màxim suggereixen un “jo també sóc així d’innovador, proper i modern”. Com a resultat, en la cerca d’un nom memorable i carregat de significat, moltes companyies creatives acaben posant-se noms no creatius, la qual cosa els dóna una pàtina molt maca però les retrata en l’essencial i les condemna a l’oblit. Per a qui sou a Pinterest, us recomano aquest tauler creat per la experta en naming Nancy Friedman al voltant d’aquest fenomen. Continuar llegint

La ciència del “moment Eureka”

creació de nomsAl llarg del temps s’han explicat multitud d’històries d’“epifanies creatives” en les quals, de sobte, algú que està embussat intentant resoldre una gran qüestió troba la il·luminació en el fet quotidià més ximple i canvia la història gairebé sense despentinar-se.

És el que se sol anomenar el “moment eureka”, en honor al relat de l’epifania creativa per excel·lència: el bo d’Arquímedes ficant-se en la banyera plena fins a la vora i revolucionant la història de la ciència en adonar-se que havia deixat el bany perdut d’aigua. Segons la història, el geni, en comptes de maleir els déus de l’Olimp i córrer a buscar el pal de fregar, va aprofitar la inundació per descobrir la manera de mesurar el volum i la densitat d’un cos irregular, i després es va llançar als carrers de Siracusa, joiós i un, a fer públic el seu descobriment al crit d’“eureka”, que en grec significa alguna cosa així com “ho he trobat”. Continuar llegint

La maduresa de les paraules

Hi ha paraules que semblen sorgir del no-res per acompanyar-nos en el fragor de la rabiosa actualitat, denominadors de futur incert i sense més passat que allò a què semblen fer referència. I que enganyen.

No fa gaire vaig descobrir el terme “infobesitat” en un article sobre el paper del periodisme en l’era d’Internet. La paraula fa referència a la sobrecàrrega informativa del nostre temps. Vaig pensar que era un neologisme, una variació de la paraula “infoxicació”, que serveix per parlar més o menys del mateix i que ens pensem que també va néixer abans d’ahir, arrel de l’auge d’Internet i les xarxes socials. Per això em va sorprendre molt assabentar-me poc després que “infobesitat” és un terme que va ser encunyat el 1970 per l’escriptor Alvin Toffler en la novel·la “Future Shock”. I també que la trendy “infoxicació” és una paraula amb més història de la que aparenta: va ser emprada per primera vegada per l’especialista en informació Alfons Cornella el 1996, nou anys abans que comencés a difondre’s. Continuar llegint