5 tendències del naming per a partits polítics

La política és una gran superfície de les idees amb oferta per a (gairebé) tothom. I els partits són, bàsicament, marques que venen bons propòsits a canvi d’un vot de confiança.

N’hi ha de tota la vida, amb clientela afermada. N’hi ha de joves, puixants i arriscades. I quan n’analitzem els noms veiem que (com passa en el món de les marques en general) la modernitat implica en molts casos un salt d’allò que és autoreferencial i purament descriptiu a allò que és inclusiu i inspirador.

Amb les eleccions generals molt a la vora ens hem volgut fixar en els noms de les principals formacions que hi concorren, per a identificar tendències i veure si, de passada, se’ns acut a qui votar. Doncs, som-hi: mans a l’urna.

1.- Els dos de sempre: si funciona, no ho toquis

Com en qualsevol bon súper, en l’economat de la política hi trobem les marques de tota a vida, amb parròquia fidel i sense gens d’interès per revisar el seu nom.

En aquest cas, les top brands són PSOE i PP. Dos clàssics units a les seves sigles polsoses. Dos dinosaures que, malgrat tenir noms una mica passadets, no necessiten fer xapa i pintura, perquè la base de votants és sòlida i encara els compensa les nombroses zones d’ombra que les seves respectives històries han anat creant.

Els seus noms (“pessoe”, “pepé”…contraccions de sonoritat abstracta) estan tan integrats en el nostre vocabulari quotidià que no ens fem massa preguntes sober el seu significat. Com a marques clàssiques, remeten a una història i a un imaginari (tradició, experiència, posicionament ideològic “clar”) que encara els proporcionen prou vots.

Però si ens fixem en què hi ha darrere d’aquestes sigles, no podem evitar preguntar-nos quant temps de vida els quedarà. Per què?

  • En primer lloc, tant PSOE como PP es denominen “partits”. Per a tots dos sembla encara important posar el focus en el “nosaltres”, en l’organització, i no en el votant. Aquest és un enfocament antiquat i molt allunyat dels principis bàsics del màrqueting actual, tan obsessiu amb el “customer-centric”, i que altres partits més joves han adoptat des del principi amb tota naturalitat. Quantes noves formacions amb ambicions polítiques serioses inclouen la paraula “partit” en el seu nom? La veritat és que molt pocs. I és que, amb el que ha plogut en els últims anys… qui està prou tocat de l’ala com per a donar el vot a un “partit”?
  • Després estan els descriptors, que abans aclarien però ara, més bé, despisten. “Obrer” o “socialista” són mots que van tenir el seu sentit en l’escenari de l’Espanya de la Transició, una democràcia en bolquers en la qual tothom havia de ser molt clar amb la seva oferta política. Avui, en un món en què la consciència de classe o el rigor ideològic tenen més aviat poca tirada, han perdut gran part del seu significat. Cal dir que el PP ho té millor amb la paraula “popular”. Si al principi del segle XX s’associava a moviments progressistes, avui al·ludeix més aviat quelcom tronat, la qual cosa al PP, en plena batalla per la pole position de la dreta, no sembla que li vagi del tot malament.

Sigui com sigui, i encara que als més vells tant els foti, la veritat és que els noms descriptius i les sigles ja no brillen. Així, els partits joves recorren a propostes molt més obertes i emocionals.

2.- Els partits més nous: inspira, tot i que no diguis massa

Podemos, Ciudadanos, Equo, Vox… Si al principi va ser la precisió de les sigles, sens dubte la tendència actual és crear noms que intentin sintetitzar grans conceptes, transmetre una emoció i, a vegades, poc més.

Ras i curt, el manual del “anomenador de partits” modern exigeix que el nom proposat:

  • Soni bé i sigui estètic.
  • Sigui diferenciador.
  • Transmeti possitivitat i (en el millor dels casos) potencial transformador.
  • Parli del votant i no de l’organització.
  • Sigui tan flexible com els pactes polítics.

Podemos és l’exemple perfecte d’aquest tipus de noms. Construït sobre un verb de moviment en primera persona del plural, sona bé i atorga el protagonisme al votant. Implica acció i esperança. I encara que molta gent opini que és un nom oportunista i obsolet (que només va tenir sentit en els dies del 15-M i del “Yes We Can” d’Obama), s’ha demostrat que, gràcies a la seva flexibilitat, pot continuar tenint impacte.

Sense anar més lluny, en aquestes eleccions la formació morada concorre amb Izquierda Unida i ho fa amb el nom de “Unidas Podemos”. Com en els dies del 15-M, el partit de Pablo Iglesias continua tirant de “temes calents conjunturals” (ara l’auge del moviment feminista i la lluita contra el patriarcat a través de l’ús reivindicatiu del llenguatge) per a donar nom a la seva proposta, afegint-hi un nou soci i sense perdre la identitat pel camí.

Altres partits en la línia activista, com Actúa, partit impulsat per Baltasar Garzón i Gaspar Llamazares, tenen noms creats a partir d’un plantejament similar.

Si Podemos és verb, Ciutadans és nom. No ens parla d’allò que el seus votants poden fer, sinó “del que són”. Això reflecteix una visió més conservadora de la realitat i és una aposta per a una certa inconcreció (què significa políticament ser un ciutadà?) que en els inicis del partit casava perfectament per aquest “espai de centre-liberal” que la formació taronja intentava guanyar-se. Avui, encara que la seva proposta estigui més associada a posicions de dretes, la imprecisió i la neutralitat del terme continua funcionant per a un partit abocat als pactes i que probablement mai necessitarà posicionar-se clarament.

Més nous, Equo o Vox són casos de partits amb noms “marquistas”, que aposten per l’emocionalitat, l’estètica i la modernitat.

Equo, una marca creada per l’agència del poeta Fernando Beltrán (artífex de noms com Amena, Opencor o Rastreator), neix de la fusió de les paraules “ecologia” i “equitat”. Té cert aire corporatiu, la qual cosa transmet confiança. Permet al partit diferenciar-se, desvinculant-se del terme clàssic “verd”, que usen altres formacions ecologistes. I, alhora, li atorga una pàtina estètica de modernitat que sovint trobem a faltar en les formacions de caràcter ambientalista o social.

Per altra banda, Vox és un nom curt, memorable, sonor i visual. Poc associable a la ultradreta clàssica. I que remet a idees que poden connectar amb el seu públic a partir del que mostra (és un nom que parla de “veu”, d’expressió, de “dreta sense complexos”) i també del que no mostra (de rebot, “vox” també ens parla de “populi”, un concepte central per al populisme de dretes).

3.- El romanent ideològic: descrivint i avall, que fa baixada

A part del PSOE i el PP, les sigles i el nom descriptiu s’han convertit en el terreny dels “partits nínxol”: formacions petites, “amb les coses clares” i a la recerca d’un votant molt concret.

Aquí tenim, per exemple, el PCE (Partido Comunista de España) i les seves diverses escissions: PCTE (Partido Comunista de los Trabajadores de España), PCPE (Partido Comunista de los Pueblo de España), PCOE (Partido Comunista Obrero Español). I també partits clàssics com el BNG (Bloque Nacionalista Galego) o formacions més joves com el PACMA (Partido Animalista Contra el Maltrato Animal), que es permeten les sigles sense cap rubor, però amb una sonoritat trencadora i amb grapa.

També trobem a partits que no recorren a sigles, però que sacrifiquen la creativitat en pro de la claredat (Recortes cero-Grupo Verde).

4.- Coalicions: de l’encadellat al mareig conceptual

Amb les barreres ideològiques més difuses que mai, cada vegada hi ha més casos de partits que van a les eleccions en una candidatura conjunta defensant un “gran objectiu comú”.

Les noves coalicions sigueixen dues grans tendèncie: o busquen un nom aglutinador o es llancen a l’arena de la plaça amb valentia, amb fórmules compostes que en ocasions semblen una mica rocambolesques.

Així, en aquestes eleccions trobem apostes emocionals (i ambigües menys en l’idioma) com la de Compromís. Noms de vena poètica, rics en connotacions regionals i cinèsiques com En Marea, la coalició gallega. I esforços admirables però una mica risibles com el de Som Valencians En Moviment. Sincerament, en escoltar-ho no podem deixar d’imaginar-nos un munt de gent llevantina practicant aeròbic en perfecta coordinació. Per altra banda, entre els que no es compliquen gaire la vida, ens trobem amb confluències que generen, més que noms, veritables eslògans (En comú Podem – Guanyem el canvi) o amb popurris descriptius sense cap sentit ni grapa (Los Verdes-Ecopacifistas Adelante).

5.- Els petits: a la babalà mola més.

Ara bé, sens dubte, quan el naming polític es més divertit és quan arribem al terreny dels més modestos. Aquests que tiren pel carrer del mig perquè, al capdavall, no tenen res a perdre. D’aquest grup, ens agradaria destacar quatre casos:

  • Unión de Todos (UDT): D’acord que és un partit que posa l’èmfasi en la multiculturalitat, però…de debò?
  • Muerte al sistema (+Más+):Un pèl sinistre? Potser. Però més clar, l’aigua.
  • Centrados:Per l’amor de Déu! En aquest món de bojos…per fi algú aposta pel seny!
  • Partido Republicano Independiente Solidario Andaluz (RISA):sí senyor. Per descomptat, els tòpics regionals mai no van estar tan ben representats per unes sigles.

En fi, després de localitzar aquestes 5 grans tendències del naming de partits polítics, la veritat és que encara no tenim molt clar a qui votar. Potser ens podeu donar un cop de mà. Què n’opineu? Realment és tan important el naming en el cas dels partits polítics?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *